Història de Campllong

Campolongum figura en la primera cita documental que coneixem i que data del 899. El Diccionari Català atribueix Campu-longu provinent del llatí. El topònim sembla ésser originat per la llarga extensió del terme, que forma camps de gran amplitud i llargada. Documents de l’any 922 citen Camlong, i el 1279-80 ve esmentada l’església de Campolongo.
El segle XIV es parla de la existència d’una Torre o casal fortificat, que a ben segur es refereix a la Torre LLupiana actual, de la qual parlen els llibres parroquials en aquests termes: “lo mas Torra de Campllonch fa de cens sis sous com apart en la notaria de Cassà 1413 en poder de Miquel de Casanova”.

Pere Costa, en el seu llibre “Mobiliari català – 1700 -” fa esment de la família Campllonch, oriünda de Púbol, que tingué casa i solar en el castell de Campllonch, a la Selva de Girona. No tenim notícia de cap altre casal distingit a Campllong si no és la Torre Llupiana. No descartem, però, el suggeriment que la Torre Colomina, del veïnat de les Ferreries, pogués haver estat la mansió de la noble família. L’escut que veiem al portal, configurat per un casc de cavaller, la flor de lis i les torres, podria significar la noble ascendència dels estadants pretèrits.

Gispert de Campllonch fou el tresorer general del rei d’Aragó Pere III l’any 1380, si bé la família habitava a Barcelona. Hom opina que el cognom deriva del lloc de Campllong, on posseïen la casa forta.

Les seqüeles que deixà la Guerra Gran en el territori català crearen un clima de rebel·lió contra els francesos, agreujat per la crisi de subsistència que esdevingué. La manca de blat per abastar la població urbana afectà Girona, que es va veure obligada a demanar ajut dels pobles rurals. L’agost del 1650 demanen a Campllong provisions de blat, però la resposta del poble és negativa al·legant que l’anyada ha estat minsa i amb prou feines podran abastar la població local.

No obstant això, un veí de Campllong, Jaume Camps, intentà pal·liar la situació adquirint forment per al Comú de Girona, al qual comunicà que només havia pogut obtenir deu quarteres i al mateix temps els digué que en demanessin a Cassà de la Selva, que en tenia a bastament, o bé a Sant Feliu de Guíxols, on havia arribat un vaixell que en venia a preu molt baix. Però Girona, pel que sembla, desitjava proveir-se de Campllong i els demanà altres mercaderies. Tornà Jaume Camps novament a negociar amb la capital i els féu d’intermediari per a l’adquisició de fusta resinosa que, segons ell, cremava molt bé, pel preu de 210 lliures, 8 sous.(1) “Girona pas a pas” Dolors Grau i Lluís Planas.

Els anys que succeïren no foren millors, ja que la pesta del 1653-54 repercutí greument i veié com la temible epidèmia s’acarnissava amb els habitants del municipi. Allò més trist era que els morts no podien ésser enterrats en llocs sagrats, i consta que la muller de Pere Riera, del mas Sendra, la Maria Beneta i la Maria Anna Ollera, les van haver d’enterrar prop dels seus masos.

El 1609 Campllong era lloc reial.

Durant la guerra de la Independència aquestes contrades van ésser molt castigades. L’església fou incendiada i serví de fortalesa.

MONUMENTS I LLOCS D’INTERÈS

Església Parroquial de Sant Quirze i Santa Julita.- Situada en el nucli central, en una petita elevació del terreny, voltada de gespa i d’arbres, és un plaer seure una estona en els bancs que conviden al repòs i a l’abstracció.

El 1279-80 es fa referència de l’ecclesia de Campolongo (“Rationes Decimarum Hispaniae). El 1319 hi efectuà la visita pastoral el bisbe de Girona, Pere de Rocabertí.

Les èpoques de reconstrucció són molt ben definides en aquesta església: segles XV, XVI I XVII. Es nota molt clarament la part antiga en el presbiteri, de forma rectangular. No es descarta la seva construcció en els primeres èpoques del romànic. Ben poca cosa resta així i tot d’aquella església primitiva que constava d’una sola nau i el campanar, amb una escala d’accés. L’antiga volta de punta d’ametlla del presbiteri es perllonga fins a la meitat de la nau, on canvia l’estructura, indicant clarament una nova època de construcció.

L’any 1658 es va fer una capella lateral amb altar dedicat a la Verge del Roser. L’esvoranc que es va haver de practicar en el mur desgracià la volta que, inevitablement, s’hagué de renovar.

En aquesta capella va aparèixer una làpida sepulcral pertanyent a un personatge de Can Pou, família potentada del lloc. Tots els terrenys del contorn de l’antiga rectoria, amb una extensió de 13 o 14 vessanes, on avui dia esta ubicada la urbanització “La rectoria” eren propietat dels Pou, els quals en feren donació a la parròquia. A la làpida s’hi llegeiux: A 10 de maig de 164…morí Pere Pou de la Palancha ordena dos aniversaris y una missa de Ntra. Sra. Ab los goigs y los dissabtes lo quiscuna semana. R.I.P.

La capella que s’obrí a la banda oposada és de data posterior: 1724, dedicada al Sant Crist. Hi ha una clau de volta artísticament esculpida. Obres ulteriors efectuades en aquesta capella evidenciaren l’existència d’una altra làpida funerària que quedà al descobert en abaixar el paviment, ja que els esglaons que hi havia deixaren la pedra tombal esfondrada. En ésser arranjada a un sol nivell és quan va aparèixer la làpida amb la consegüent inscripció. Hi havia estat enterrat un sacerdot, fill del poble, de Can Piferrer, que havia exercit de vicari a Bordils. Emmalaltí i vingué a morir a la casa pairal. La partida de defunció i el seu testament foren trobats pel rector, mossèn Pere Casellas. El document testamentari prescrivia que volia ésser enterrat a la capella de la Crucifixió. El seu traspàs esdevingué l’any 1792 i el testament fou fet davant del rector de la parròquia.

El presbiteri, després de les últimes obres verificades sota el rectorat de Mn. Pere Casellas, és d’una bellesa inefable, a l’altar major, una mesa rodona sobre un peu de gran originalitat amb el parral – símbol eucarístic – es reflecteix en el paviment sobre el qual s’emmiralla, construït de les pedres velles que hi havia en els antics esglaons, totes lliscades i polides per un picapedrer i col·locades artísticament amb una perfecció i justesa mil.limetrada.

Al fons de la capçalera, davant del finestral pel qual irradia la llum exterior, presideix una gran creu amb una ornamentació molt adient a una parròquia rural: figuren elements d’un multicultor, símbol de les eines del camp.

A l’esquerra del presbiteri hi ha una pica baptismal que data del 1582. Aquesta pica era empotrada a l’entrada, al capdavall de la nau, on hi ha actualment la pica d’aigua beneita. El peu gòtic no era visible, ja que romania enterrat, i alguns trossos de la pica, molt malmesos. L’ambó fa joc amb la pica baptismal.

A l’esquerra de la nau, on hi havia hagut la trona, hi quedà una cavitat que s’adaptaren com a fornícula pels sants patrons de la parròquia.

Tanmateix, tenint en compte que Campllong és una parròquia rural i que com a tal la feligresia venera els dos patrons dels agricultors, Sant Isidre i Sant Antoni Abat, es van col·locar un a cada costat de l’entrada al temple, acollint els fidels pagesos que els invoquen.

El cor data de l’any 1739. Per accedir-hi, calia fer una escala, i aleshores se suprimí la de pujada al campanar construint-ne una altra de més grossa que servís per adreçar-se als dos llocs. En les últimes obres, també s’arranja la barana original , que es trobava en molt mal estat.

A dreta i esquerra del presbiteri es pot accedir a la Sagristia i a l’actual capella del Santíssim. Aquesta capella, que antigament havia estat l’habitació dels mals endreços, s’hi pot accedir des de el presbiteri i per la porta que s’ha obert a la capella lateral. Aquest departament havia estat afegit i no formava part de la primitiva església, tal com es comprovà, ja que el mur que la separa del presbiteri donava a l’exterior, i així ho constaten les marques dels regalims de l’aigua que baixava de les teules, ben visibles a la pedra.

La magnífica decoració d’aquesta capella convida al recolliment. En ella es pot celebrar la missa en la petita mesa d’altar amb una assistència reduïda de fidels a l’entorn del celebrant. El Sagrari queda al fons de la paret de la capella i és d’ònix,

La Sagristia és digna de veure una interessant rajola catalana que compta amb més de quatre segles.

El campanar és de planta quadrada, té un finestral a cada banda amb reforç al damunt, acaba amb coberta piramidal. Un fet que podem destacar, es que les campanes són les mateixes que foren col·locades en una de les etapes reconstructives més antigues, i malgrat els esdeveniments bèl·lics de les passades centúries i els desgavells de la darrera guerra civil, continuen dringant. Ningú no les va fer malbé.

La portada de l’esglèsia correspon a la reforma verificada el segle XVII. És rectangular amb timpà triangular i dues pilastres i esferes que surten del angles verticals. Al damunt, un rosetó i dues finestretes laterals en el terrabastall.

El frontó es presidit per les imatges dels patrons de la parròquia, Sant Quirze i Santa Julita.

La Rectoria – Amb tot el seu aspecte de típica masia, la Rectoria és un edifici que ha tingut una gran incidència al poble.

L’any 1743 va ésser construïda sota el rectorat de mossèn Petrus Sivil, com es fa constar a la llinda de la porta. Els esdeveniments bèl·lics del passat hi deixaren constància de les jornades malastrugues que al poble li tocà de viure. Durant la guerra de la Independència fou cremada per l’exèrcit invasor, motiu pel qual, tornades les aigües a la seva llera, el rector d’aleshores, mossèn Jaume Boadas, sol.licità llicència al senyor Bisbe perquè la gent del poble pogués treballar algunes estones els fies festius per treurer la inmundicia que hi ha dins dita casa, perquè de est modo se ahorrarà molt gasto… La llicència fou concedida.

En la guerra del 1936 va ésser ocupada coma a local social del sindicat, desprès s’habilita per a alberg de refugiats, i finalment serví de quarter a les tropes republicanes.

Acabada la guerra tornà a complir les funcions pròpies de rectoria, i l’anu 1962 es va transmetre l’exclusió tributaria dels terrenys que l’envolten.

Actualment ha estat restaurada i alberga a part de la rectoria, les dependències municipals.

MASIES I CASES PAIRALS

Al costat de l’església, hi trobem La Torre Llupiana, noble edifici, conegut també per Torre de Llupià o simplement La Torres, que constitueix un model de casa fortificada, castellet o residència senyorial. D’estil gòtic, és assentada probablement sobre alguna obra anterior de la qual conserva característiques com un finestral amb l’escut del marquès de Llupià, el propietari primitiu, les torres de defensa del gòtic final, la llar de pedra del saló dels primer pis els grans arcs de les antigues cavallerisses actualment destinades a celler.

Els Llupià, important llinatge rossellonès que es remunta al segles XI, entroncaren amb nobles famílies espanyoles i molts dels seus membres ostentaren càrrecs al servei dels reis d’Espanya.

És el segle XVI que veiem per primera vegada el nom de Campllong vinculat a la noble família. Lluís de Llupià i Destoll, donzell de Campllonch, mori a Girona el 10 de desembre de 1585. Als llibres parroquials de Campllong apareix el segle XVIII Maria de Llupià i Ferrer. Ben segur l’última descendent de la família que habità La Torre. El cognom i títol nobiliari continua vigent.

L’escut que figura a la façana de l’edifici és el primitiu del marquesat. Els de l’interior presenten algunes lleugeres variants, bé sia per unions matrimonials o per l’annexió d’altres títols obtinguts posteriorment.
L’any 1942 fou adquirida pels actuals propietaris i al 1966 la van haver de restaurar totalment per amenaçar ruïna.

L’aspecte del casal és d’una distinció indiscutible. Flanquejat per les torres de defensa del gòtic final, consta de dues parts ben diferenciades; l’antiga a l’ala posterior, i la més moderna, acarada a l’església. Sembla ésser que antigament la Torre era voltada d’un fossar amb aigua, característica dels vells castells o cases fortes.

La part moderna del noble casal té una llarga galeria al pis superior que ocupa tota la façana. Uns pilars parteixen de la planta baixa fins al teulat, quedant l’entrada coberta d’una mena de porxo allargassat, molt ben disposat. Aquí s’obre el portal d’entrada, de grosses dovelles. Les finestres que donen a la galeria, convertides en portes d’accés, corresponen a l’època datada entre els segles XVI – XVIII.

Traspassat el portal ens trobem en el vestíbul empedrat amb grans lloses, des del qual s’accedeix per un portal de ferro al pati interior, d’un encant excepcional. En un angle, el pou, de grans proporcions, les finestres que s’obren sobre el pati pertanyen a l’època renaixentista, i en una d’elles veiem novament l’escut nobiliari dels Llupià, amb les variants ja citades.

L’ampul·lositat de les estances interiors mostra clarament el seu noble passat. Destaca el saló del primer pis, on l’empremta gòtica és ben palesa. La gran llar de pedra que l’orna imprimeix una prestància i distinció extraordinàries, i les antigues cavallerisses foren habilitades com a celler.

La Torre Llupiana fou acollida al Decret del protecció dels castells de 22 d’abril de 1949.

Can Pou (ara més coneguda per Can Tarrosa) casa molt principal del passat que donà nom al veïnat. D’antic fou denominada “Can Pou de la Polenca” pel fet que per regar els camps extensos de la finca tenien instal·lades, al costat dels pous que hi havia a tocar el torrent, un seguit de palanques que s’empraven antany i que per degeneració del mot el poble rural solia anomenar “polanques” o “polenques”. Això motivà l’alies de la família, u ja hem vist com a l’església parroquial la làpida sepulcral perpetua el motiu.
La “polanca” o “polenca” es tracta d’un estri rudimentari fet amb dos troncs transversals: un de vertical que a pagès denominen “el peu dret” i el basculant, que forma una palanca de dos braços, en un dels extrems del qual hi ha una pedra i a l’altre la galleda. Aquest l’anomenen “el bugador” que es fa anar amb el llivan (la corda que el fa pujar i baixar).
Can Pou, la poderosa finca del pretèrit de l’esplendor de la qual només roman el nom del veïnat, era la casa pairal d’una de les famílies, ja inexistents, més distingides del poble. Posteriorment va passar diverses vicissituds. En un temps fou habilitada per a escola primària. També serví d’estatge per a la mestra i fins i tot per a una peó de la carretera. Àdhuc s’anomenà la “Casa Gran”, i més tard hi visqué un personatge de geni fort i força malhumorat el qual, quant les criatures s’atansaven a la casa, les foragitava tirant-los terrossos de sorra. I fou la mainada que batejà la casa amb el nom de “Can Tarrossa”. En l’actualitat ha estat restaurada i forma part de les instal·lacions de l’empresa d’embotits de la família Albertí.
Tot i que en l’actualitat la casa queda bloquejat per altres edificis i l’extensa planúria que l’envoltava s’ha reduït a un carreró estret, s’endevina la seva importància passada. La façana té un gran portal adovellat i finestres gòtiques. Una de les obertures manté la inscripció; “Pere Pou 1612”.

Altres cases de renom al poble són Can Sant Dionís, es troba al veïnat del mateix nom, l’estructura interior del mas constata la seva avior. A la dreta de l’entrada roman un espitllera, que demostra que la casa havia estat fortificada. També es conserven els forats de les espurnes a cada costat de la porta per la part interior. Les espurnes consistien en unes fortes barres de fusta amb les quals antigament reforçaven el tancat. Solien emprar-se molt en les cases de pagès que pel seu aïllament sovint eren abordades pels atracadors.

Can Bosch, al veïnat del mateix nom es pot pensar que aquest nom deriva d’aquesta casa, que és de les més antigues del poble. Però sembla que l’origen del topónim es deu a l’espessa boscuria de la zona, i que la casa assolí el nom per aquest motiu. És obvi que fou la primera que es construí al sector.

Al veïnat de les Ferreries hi trobem les Masies de La Torre Colomina i el mas que dona nom al veïnat Mas Ferreries. Al veïnat de Can Canyet, hi podem trobar masies amb història com a Can Quirc o a Can Guitó.

Per últim ens queda el veïnat de la Bruguera, on podem destacar per la seva antiguitat el Mas Catedral, el Mas Gall, o Can Teixeras.